24 de desembre del 2012

Normes de Castelló: llista completa

Norma 1
En principi de paraula s'escriu b i no p en els prefixes abobsub (abdicarobjecciósubstantiu), i s'escriu pi no b en cap (captar). Excepcions: apteapneaoptaròpticcabdalcabdellcabdill.
Tant la regla com les excepcions s'extenen als composts i derivats (de substanciainsubstancial; de cabdell,cabdellar); esta observació deu donar-se per feta en tots els casos semblants.

Norma 2
S'escriu p davant t, csn (asèpsiahipnòtic); b davant d (hebdomadari). Excepcions: dissabtedubte,sobte.

Norma 3
En final de paraula s'escriu p (cap, camp, cup (recipient), macip). Excepcions: finals en fob (hidròfob) i ensíl·lab (monosíl·lab); darrere de consonant en paraules de les quals porten b els femenins i derivats (corb,corbera) i amb o ab (preposició); adob, alarb, aljub, baobab, barb, cub (figura geomètrica) club, exub, gàlib, nabab, torb, tub.

Norma 4
Davant l i r mai no s'escriu v.

Norma 5
La c representa un so gutural (cap) i un atre alveolar (cep); la g representa igualment un so gutural (gat) i un atre palatal (gent): els sons guturals c i g poden confondre's en mig i final de paraula. En mig de paraula s'escriu c davant cst i z; s'escriu g davant dgmn (accióeczemafragmentinsigne).
Excepcions: acné, aràcnid, dracma, estricnina, icneumon, iconografia, tècnic, anècdota, sinècdoque i llurs derivats.

Norma 6
En fi de paraula s'escriu c (arcsolc). Excepcions: Darrere consonant en paraules de les quals porten g los femenins i derivats (amarg, cf. amargaamargor). En paraules acabades en fagfugleg, i altres en general cultes i estrangeres que duen en les llengües originàries (rizófagcentrifug).

Norma 7
Davant ei, se representa el so gutural g mitjançant la intercalació d'una u muda (guerra).

Norma 8
El so gutural de c davant ei se representa mitjançant la q seguida d'una u muda (quequina).

Norma 9
El so gutural de c davant una u i una altra vocal que formen una mateixa síl·laba se representa per q. Si la segona vocal és ei, damunt la u s'escriu la dièresi (quanfreqüentobliqüitatquota).

Norma 10
En principi de paraula s'escriu ad i no at (adjacent). Excepcions: davant z (atzembla) i en atlas, atlàntic, atleta, atmosfera.

Norma 11
En fi de paraula s'escriu t i no d (pit, ardit, avalot, mut). Excepcions: Darrere consonant en les paraules de les quals porten d els femenins i derivats (estupend, cf. estupendasord, cf. sordaesguard cf. esguardar). Darrere vocal en els femenins acabats en etuditud, (consuetudsolitud). En algunes paraules tècniques i extrangeres com anhídridsumandbabordlord.

Norma 12
El so palatal de g se representa davant ei per g (gestagentgirar). Excepcions: Es representa per j davanteccect (adjectiuabjecció); en jerseimajestat i en alguns noms de procedència bíblica o grega, comJesúsJehú, jerarquiajeroglific i llurs derivats (jeràrquicjesuïta). Davant aou se representa per j(jaciment, joguina, jutge, menjar, pluja).

Norma 13
El so de palatal fricativa sorda (ch francesa) es representa sempre per (Xàtiva, punxa, marxa, seixanta, ix). De vegades darrere de consonant, com en esfinx, linx, etc. i sempre darrere de aeou, el signe x pren el so de cs (Alexandre, luxe). I a mes, en casos com -fixe- i els derivats. Per a que prenga el de ch francesa s'interposa una t (empatxardespatx). Excepció: de vegades també darrere de la i (bolitx).
El so de pre-palatal africada (ch castellana) es representa a començ de paraula per x (xic, xaruga, Xecoeslovàquia). Al mig de paraula, per tj davant de aou (platja, desitjós); i per tg davant ei, (metge).
A la fi de paraula per g darrere les altres vocals (vaig, lleig, roig, puig).

Norma 14
Per tal de distingir la ll (aquell) de la l geminada o doble (intel·ligència, mol·le), s'escriu entre les dos l un punt volat.

Norma 15
Davant bpm s'escriu m i no n per regla general (semblar, ampriu, immaculat), llevant d'alguns casos per tractar-se de composts i derivats (granment, tanmateix).

Norma 16
Davant s'escriu n en conen, in (confirmarenfitinfecció), llevat d'èmfasiemfisemaemfitèutic emfraxi. En qualsevol altre cas s'escriu davant sempre (àmforaamfibiològic).

Norma 17
Davant consonant, fora bfp i m s'escriu n i no m. Excepcions: comte (títol nobiliari), impremtafemta,comtatsomriurepremsatramvia i els compostos de vir (triumvir).

Norma 18
S'escriu mp en asímptota, assumpció, assumpte, atemptar, compte (cast. cuenta), consumpció, consumptiu, contemptible, eclàmpsia, exempcio, exempt, metempsícosi, palimpsest, perempció, peremptori, preempció, presumpció, presumptiu, prompte, redempció, redemptor, resumpció, simptoma, sumpció, sumptuós, temps, temptar, temptativa, transumpte i en llurs composts o derivats.

Norma 19
El so de rr es representa per r darrere de consonant i també darrere dels prefixs antecontrasobresupra,unibitrihipomonoditetrapoli, i a privatiu (antireligiósarítmic).

Norma 20
S'escriu r final en els substantius formats dels sufixes ar (col·lectius o de lloc, com canyar); er (de persona, lloc, instrument o planta, com ferrerllorer); or (derivats d'adjectius o verbs, generalment abstractes comblancor); dor (de persones, lloc o instruments, com llavadorllaurador); en els adjectius com rebedor,esdevenidor, que inclouen ordinàriament una idea de futur; en els noms dels quals porten r els femenins i derivats (clarlleuger); en els infinitius aguts (partir); en els infinitius plans que no acaben en re (nàixer,però vendre, vore) i en córrer.

Norma 21
El so alveolar sonor de s (cosa) se representa per z en principi de paraula i darrere de consonant, i per s entre vocals (zerodotzecasa). Excepcions: dacsaendinsarenfonsar i en el prefix trans (transigir).

Norma 22
El so alveolar sord de s (massa) se representa en principi de paraula i darrere de consonant per s o c, segons l'etimologia, i entre vocals per c o ss, també segons l'etimologia. Davant aou la c pren la forma de ç (ctrencada): serp, séquia, cendra, València, pansa, mustaçaf, açut, possessió.

Norma 23
S'escriu c o ç i no s darrere de c (acció), fora sacsar i sos derivats; en les terminacions ànciaència(repugnànciaValència); en les terminacions ançaença, quan són sufixes de derivació o vénen de paraules que porten ç (esperança, creença, França, però ansa, pensa); en els adjectius derivats de z en castellà (capaç, de capaxacis, cast. capaz) i, per regla general, en paraules corresponents a atres castellanes del mateix origen, que porten z (braç, cast. brazo). No sempre, però, és certa la correspondència de z castellana i c valenciana, com pot comprovar-se en SardenyaCòrsega i en el prefixe valencià bes, que correspon als castellans bis i biz, (besnet, bescuit, cf. biznieto, però besavi = bisabuelo).

Norma 24
S'escriu sss, no c o ç, en els sufixes de derivació asassaissausussadissa, (enjogassat, de joc;pallissapallús, de pallacridadissa, de cridar), i en carabassa, fogassa, rabassa, mostassa, panís, pastís, vernís, mestís, garbissos, granissa, bardissa, llonganissa.

Norma 25
S'escriu i no s ni ss en les paraules cultes començades per zoo, en les acabades en zoic zoari i en algunes altres així mateix cultes (zoologia, paleozoic, hematozoari, amazona).

Norma 26
S'escriu i no ss darrere els prefixes llatins antecontrasobresupraunibitri, i grecs (privatiu), anti,hipoparamonoditritetrapoli (unisonantmonosil·làbic).

Norma 27
S'escriu la dièresi (ü) sobre la i i la u quan no porten accent, seguixen una altra vocal i pertanyen a síl·laba distinta (deduïa, diürnal). Excepcions: Darrere dels prefixes inicials core (coincidir, reunir) i la i dels sufixesismeista, de la terminacio verbal ir dels infinitius en llurs composts els futurs i condicionals (egoisme, egoista, deduint, conduiré, conduiria).

Norma 28
L'apostrof s'escriu davant o darrere consonant o consonants, restes d'una paraula monosil·làbica que ha perdut la seua vocal per elisió, com un article o un pronom àton (l'homede l'homeporta'l). Fora estes i la preposicio de, no és corrent apostrofar les paraules més que per tal de representar exactament una pronúncia popular. Cal advertir que les elisions no són obligatories i l'escriptor pot ometre-les, singularment en els diàlegs.

Norma 29
Les formes no apostrofades ni accentuades dels pronoms personals que seguixen immediatament una forma verbal, s'escriuen unides a ella mitjançant un guionet, i quan són dos o més eixes formes pronominals, van també unides les unes a les altres mitjançant el guionet (portar-te, porta-te-ho, portar-te'ls).

Norma 30
S'escriu el guionet en paraules compostes unint les parts components quan estes ho són dels prefixespseudosotsviceex (en casos com ex-president; en les compostes de forma personal de verb i substantiu (guarda-robes) i de substantiu acabat en vocal i adjectiu (o participi) iniciat per rsx (cama-sec); en sord-mutquasi-contractepre-romàprosectordespús-ahirnord-esthistòric-arqueològic i cosemblants. (1)

Norma 31
La lletra només s'escriu quan ho exigeix l'etimologia, no mai per a substituir una consonant perduda (haver,ahir; però raó, no rahó).

Norma 32
La lletra y s'empra en el dígraf ny (any) i tant esta com les lletres w en paraules estrangeres.

Norma 33
El dígraf ch té ús també en paraules estrangeres i en alguns noms de llinatge.

Norma 34
S'accentuen totes les paraules agudes que terminen en vocal: anirà, aniré, aní, condició, algú.
Les paraules que terminen en asesisosusvindràs, cortés, país, capciós, confús.
Les agudes que terminen en eninofén, esplín.
Les paraules planes que no terminen en cap de les dotze terminacions dites: hidròfob, càrrec, centígrad, telègraf, catàleg, fàcil, àtom, telèfon, príncep, càrrer, lícit, índex, òbols, anàveu, diríeu.
Les paraules esdrúixoles s'accentuen totes: màxima, mùltiples, custòdia, cúria, València.
Tota a accentuada porta l'accent greu: voldrà, català.
Tota i i tota u accentudades, l'agut: país, Rússia.
Tota e i tota o obertes, el greu: clemència, òliba.
Tota e i tota o tancades, l'agut: església, recó.
Es troben asovint als vocabularis dos formes d´una mateixa paraula (amb abels i losel lo). Aixo vol dir que ambdós formes son igualment llegítimes, encara que la primera siga la més usual i recomanable.

[Font: Josep Lluís Doménech i Joan Carles Buchón, Normes del 32. Ara i ací, València: Editorial Prensa Valenciana, SA, 1998] 

(1) Aquesta norma ha estat reformulada per l'IEC.

Tema de la setmana: Nadal

La setmana prèvia a Nadal, el tema que ha articulat el Mot del Dia no podria ser una altre, òbviament. Aquestes són les paraules de què s'ha parlat:

- Garlanda: Cadena de flors, de fullatge trenat, que es penja com a adorn. Cal evitar el barbarisme *guirnaldaUn tipus de garlanda són les típiques cintes o serrellets de Nadal, mal anomenats *espurnilló. 

- Torró: Massa feta d’ametlles, de pinyons, d’avellanes o de nous torrades, amb mel o feta de coco, fruites confitades, xocolata, etc., que normalment es presenta en barres rectangulars. Sobre l'etimologia, es dubta si prové de terra (> terròs) o de torrar (pel fet que les ametlles es torren).
N'hi ha de molts tipus: torró de Xixona, torró d'Alacant, torró de xocolata, torró de crocant (no *guirlatxe), torró de crema, coca de torró (torró rodó)...
Vigileu la grafia, amb o, i la pronúncia (amb o o u depenent del dialecte). A les comarques de Castelló se sol dir tarró.


- Nadala: Cançó pròpia de la festa de Nadal, i també imprès o postal que es tramet com a felicitació de Nadal. En són sinònims, respectivament, villancet i postal, felicitació.
El mot villancet prové del castellà o, potser, de l'antic vilancet, de manera que podria ser una paraula autòctona.
El mot nadala com a felicitació s'utilitza poc, en detriment dels sinònims genèrics i de l'anglicisme *christmas, que cal bandejar. Per això, des d'aquí proposem reactivar-ne l'ús.


- NadalFesta cristiana en què se celebra el naixement de Jesucrist. 
Només hi ha un Nadal, per tant no podem dir *els Nadals. És incorrecte, tret que fem referència a diversos nadals.
En català no sol portar mai article: només es pot posar per determinar ("El Nadal que ve") o quan fem referència més al concepte que no al període de temps ("No m'agrada el Nadal").
La nit prèvia al dia de Nadal és la nit de Nadal (nit, en minúscula). Evitem el barbarisme *Nitbona.


- Cap d'AnyPrimer dia de l'any. El mot ninou vol dir el mateix.
S'escriu amb majúscules quan fa referència a la festa, que és la majoria de vegades; exemples: "Per Cap d'Any serem a Nova York."; "El dia de Cap d'Any sempre dinem a cals avis."; "On sopareu, la nit de Cap d'Any?"; "Hem comprat el cotilló i el raïm de Cap d'Any"...
Evitem el barbarisme *Nitvella per a referir-nos a la darrera nit de l'any: cal dir nit de Cap d'Any. També cal evitar dir any nou per referir-se aquest dia: any nou és el nou any que comença, no només el dia.

23 de desembre del 2012

Normes de Castelló: Norma 34


S'accentuen totes les paraules agudes que terminen en vocal: anirà, aniré, aní, condició, algú.
Les paraules que terminen en as, es, is, os, us: vindràs, cortés, país, capciós, confús.
Les agudes que terminen en en, in: ofén, esplín.
Les paraules planes que no terminen en cap de les dotze terminacions dites: hidròfob, càrrec, centígrad, telègraf, catàleg, fàcil, àtom, telèfon, príncep, càrrer, lícit, índex, òbols, anàveu, diríeu.
Les paraules esdrúixoles s'accentuen totes: màxima, mùltiples, custòdia, cúria, València.
Tota a accentuada porta l'accent greu: voldrà, català.
Tota i i tota u accentudades, l'agut: país, Rússia.
Tota e i tota o obertes, el greu: clemència, òliba.
Tota e i tota o tancades, l'agut: església, recó.
Es troben asovint als vocabularis dos formes d´una mateixa paraula (amb i ab; els i los; el i lo). Aixo vol dir que ambdós formes son igualment llegítimes, encara que la primera siga la més usual i recomanable.

22 de desembre del 2012

Normes de Castelló: Norma 33

El dígraf ch té ús també en paraules estrangeres i en alguns noms de llinatge.

21 de desembre del 2012

Normes de Castelló: Norma 32

La lletra y s'empra en el dígraf ny (any) i tant esta com les lletres k i w en paraules estrangeres.

20 de desembre del 2012

Normes de Castelló: Norma 31

La lletra h només s'escriu quan ho exigeix l'etimologia, no mai per a substituir una consonant perduda (haver, ahir; però raó, no rahó).

19 de desembre del 2012

Normes de Castelló: Norma 30

S'escriu el guionet en paraules compostes unint les parts components quan estes ho són dels prefixes pseudo, sots, vice, ex (en casos com ex-president; en les compostes de forma personal de verb i substantiu (guarda-robes) i de substantiu acabat en vocal i adjectiu (o participi) iniciat per r, s, x (cama-sec); en sord-mut, quasi-contracte, pre-romà, prosector, despús-ahir, nord-est, històric-arqueològic i cosemblants.

[Nota: aquesta normativa ha estat reformulada pel IEC)

18 de desembre del 2012

Normes de Castelló: Norma 29

Les formes no apostrofades ni accentuades dels pronoms personals que seguixen immediatament una forma verbal s'escriuen unides a ella mitjançant un guionet, i quan són dos o més eixes formes pronominals van també unides les unes a les altres mitjançant el guionet (portar-te, porta-te-ho, portar-te'ls).

(Per a consultar les normes publicades fins ara: http://goo.gl/rHQSK)


17 de desembre del 2012

Normes de Castelló: Norma 28


L'apostrof s'escriu davant o darrere consonant o consonants, restes d'una paraula monosil·làbica que ha perdut la seua vocal per elisió, com un article o un pronom àton (l'home, de l'home, porta'l). Fora estes i la preposicio de, no és corrent apostrofar les paraules més que per tal de representar exactament una pronúncia popular. Cal advertir que les elisions no són obligatories i l'escriptor pot ometre-les, singularment en els diàlegs.

[Nota: actualment, les elisions ni es poden ni s'han d'apostrofar]

Setze jutges d'un jutjat...

Un dels embarbussaments catalans més coneguts és aquell que diu "Setze jutges d'un jutjat mengen fetge d'un penjat". Segons Joan Amades (Històries i llegendes de Barcelona), l'origen d'aquest embarbussament  es troba en el fet que, segons la creença popular, la carn humana és la més gustosa de totes i que el fetge és l'òrgan més suculent; i que, segons la tradició, quan els jutges dictaven sentència, en testimoniatge del seu compliment, feien un àpat en què menjaven el fetge del delinqüent (font).
Deixant de banda d'aquesta creença, la curiositat de l'embarbussament és que es basa en un xibòlet; és a dir, en una paraula característica d'una llengua que permet saber si qui la pronuncia n'és parlant nadiu o no. En aquest cas, es tracta del mot setze, ja que el dígraf  tz, combinat amb la e neutra, denota clarament l'origen de qui el pronuncia. (Per a més informació, Màrius Serra en parla a Verbalia 2.0 i Víctor Pàmies ho fa en aquests articles).
La dificultat de l'embarbussament per als forans, a més del setze en qüestió, és la concurrència de diverses paraules que contenen, d'una banda, els tres graus d'obertura de la e: e oberta a setze; e tancada a mengen i fetge; i e neutra a setze, jutges, mengen, fetge. I, de l'altra, els sons expressats per les grafies j/g i tj/tg, uns sons també força representatius de la nostra llengua.
Pel que fa a la distinció entre aquests últims sons, en català oriental i en part de l'occidental és clara: el so que representen les grafies j/g és fricatiu (penjatmengen) i el que representen les grafies tj/tg és africat (jutjat, fetge), com es destaca amb la lletra t. En canvi, en molts parlars del català occidental (sobretot, el valencià general) només existeix el so africat (de manera que les paraules escrites amb j i tj sonen igual), i així l'embarbussament perd varietat fonològica i també dificultat, ja que no s'hi han de distingir tants sons: només cal fixar-se en la diferència de tz i tj (el mateix passa amb el dialecte apitxat, en què els sons es pronuncien sords). Aquesta varietat i dificultat també minva pel fet que els parlars occidentals no fan la distinció de la e neutra.

16 de desembre del 2012

Normes de Castelló: Norma 27


S'escriu la dièresi (ü) sobre la i i la u quan no porten accent, seguixen una altra vocal i pertanyen a síl·laba distinta (deduïa, diürnal). Excepcions: Darrere dels prefixes inicials co, re (coincidir, reunir) i la i dels sufixes isme, ista, de la terminacio verbal ir dels infinitius en llurs composts els futurs i condicionals (egoisme, egoista, deduint, conduiré, conduiria).

15 de desembre del 2012

Tema de la setmana: puericultura

Aquesta setmana, el tema que ha vertebrat el Mot del dia ha sigut la puericultura. Les paraules que hem proposat són les que segueixen:

- BolcadaRoba de les criatures de bolquers. S'anomena bolcada de néixer la bolcada que es té preparada, generalment en una panera, per a vestir l’infant acabat de néixer. La panera, generalment de vímet, on es prepara aquesta roba també es pot anomenar canastreta (forma proposada pel Termcat a partir del mot canastra). Cal evitar el barbarisme *canastilla.
(Enllaç: http://goo.gl/T8dzN)

- BolquersPeça de cel·lulosa amb què, a manera de calça, s’embolca el cos dels bebès o dels adults que no poden contenir les evacuacions. Es pot dir tant en singular com en plural: "canviar el bolquer" / "canviar els bolquers". Quan el bolquer no s'embolca, sinó que es posa pels peus, se'n diu bolquer calcetes (Termcat). 
Cal evitar els barbarismes *panyal i *bragapanyal.
(Enllaç: http://goo.gl/wMReg)

- XumetObjecte, generalment de goma i en forma de mugró, que es posa a la boca del nodrissó perquè xumi. També es pot dir 
pipa (segons el DIEC), xupló pipó (segons el Diccionari SALT de la Generalitat Valenciana).
Cal evitar el barbarisme *xupet.
(Enllaç: http://goo.gl/A39th)

- BressolLlit d’infant al qual es pot comunicar un moviment de balanceig. En són sinònims els mots bres bressola. El verb bressar ('Gronxar l'infant al bressol') prové d'aquí. També se sol anomenar llit de baranes, tot i que aquest no se sol balancejar. El Termcat també recull la forma moisès: 'Bressol en forma de canastra'.
Eviteu el barbarisme *cuna.
(Enllaç: http://goo.gl/Nf5XY)

- CotxetVehicle amb quatre rodes que hom empeny, destinat a portar-hi un infant o dos. Cal utilitzar aquesta forma en comptes de carro o carretó
(Enllaç: http://goo.gl/wa9jb)



Normes de Castelló: Norma 26

S'escriu s i no ss darrere els prefixes llatins ante, contra, sobre, supra, uni, bi, tri, i grecs a (privatiu), anti, hipo, para, mono, di, tri, te, tra, poli (unisonant, monosil·làbic).

(Per a consultar les normes publicades fins ara: http://goo.gl/rHQSK)

14 de desembre del 2012

Normes de Castelló: Norma 25

S'escriu z i no s ni ss en les paraules cultes començades per zoo, en les acabades en zoic i zoari i en algunes altres així mateix cultes (zoologia, paleozoic, hematozoari, amazona).

(Per a consultar les normes publicades fins ara: http://goo.gl/rHQSK)

13 de desembre del 2012

Normes de Castelló: Norma 24


S'escriu s, ss, no c o ç, en els sufixes de derivació as, assa, issa, us, ussa, dissa, (enjogassat, de joc; pallissa, pallús, de palla; cridadissa, de cridar), i en carabassa, fogassa, rabassa, mostassa, panís, pastís, vernís, mestís, garbissos, granissa, bardissa, llonganissa.

(Per a consultar les normes publicades fins ara: http://goo.gl/rHQSK)

És realment un dígraf, la ela geminada?

Al fil de la recent campanya encetada recentment en favor de la normalització tipogràfica de la ela geminada (http://www.xn--ll-0ea.cat/), anomenada, sovint, dígraf erròniament, hem considerat oportú fer un breu apunt sobre aquests aplecs consonàntics: què són, quins són i com s'han de partir.
Un dígraf és, per definició, un so que es representa amb dues lletres. En la majoria de llistes de dígrafs catalans (aquí, per exemple: http://www.gencat.cat/llengua/itineraris-aprenentatge/intermedi/icl/icl5/icl51/icl51_02.htm) la ela geminada hi apareix, però no hauria de ser així perquè en realitat es tracta d'un so duplicat (com ara els grups mm o nn, per exemple). Recordem que el punt volat es va afegir a aquest grup per diferenciar-lo de la grafia ll, que representa un altre so. I fins i tot el mateix DIEC, en la definició del punt volat, considera erròniament la l·l com a dígraf: 'Signe gràfic que apareix en el dígraf de la ela geminada'). 
Tot i això, la Gramàtica Catalana del IEC és clara en aquest sentit, i en el punt 2.1.3 (http://www.iecat.net/institucio/seccions/filologica/gramatica/ortografia/02Leslletres.pdf)  inclou un quadre amb els prinicipals dígrafs, que reproduïm aquí:



Com podem veure, el grup l·l no hi figura, com tampoc els grups mm o nn, que tenen les mateixes característiques (una mateixa consonant repetida). Sí que hi figuren, però, els grups tz, ds, dj, tj, tg o tx (i ig), que representen sons africats (en la pronúncia dels quals, feta en un mateix punt de la boca, coincideixen una consonant oclusiva -t, d- i una de fricativa -z, s, j, g, x amb el so xeix ). També hi figura el grup ix, que només funciona com a dígraf en aquells parlars que el pronuncien com a xeix (hi ha parlars que diferencien la i i la xeix, per tant aquí no seria dígraf). Per tant, queda resolta la qüestió sobre quins són els dígrafs catalans i així responem la pregunta del títol d'aquest apunt: la ela geminada no és un dígraf.

Finalment, una remarca ortogràfica: quins dígrafs s'han de partir a final de línia i quins no? 
Es parteixen els dígrafs que representen consonants dobles (tret de la ll) i els africats (tret del dígraf ig), més el dígraf ix (en deferència als parlars que pronuncien els dos sons; no es parteix, però a final de paraula):  rr (car-ro), ss (pas-sar); dj (ad-jacent), ds (ad-sorció, però ads-criure per anar seguit de consonant),tg (met-ge), tj (plat-ja), ts (pot-ser, però sots-tinent per anar seguit de consonant), tx (cot-xe); tz (met-zina) i ix (pei-xera)
I no es parteixen els dígrafs que tenen un sol so pur: qu (mà-quina), gu (or-gue), ll (cu-llera), ny (ca-nya), més el dígraf ig (es-toig) per estar a final de paraula.