Mot del dia: POSTRES

Avui seguim amb el tema de l'alimentació per parlar del mot postres, una paraula que sovint és font d'error per un calc del castellà. Es tracta d'un menjar, generalment dolç, que es pren per a acabar el dinar o el sopar (fruita, dolços, etc.), i és una paraula incorporada al nostre lèxic al segle XVII, provinent del castellà postre, emparentat amb el llatí postremus, superlatiu de posterus o 'darrer'. En català, el superlatiu postremus va derivar en postrem, amb el mateix significat: 'extremament últim'. 
És curiós, però, que mentre que en castellà el mot postre és masculí singular, en català és sempre femení plural: per tant, haurem de dir sempre les postres. Igualment hem de declinar tots els determinants i els adjectius que l'acompanyen: les postres làcties, quines postres tan bones, etc... Per tant, cal evitar sempre dir *el postre o *els postres  (el Diccionari Català-Valencià-Balear diu que pot ser masculí o femení, però els diccionaris normatius de referència indiquen que és sempre femení).

Ho sabies?
Antigament, als músics que anaven pels pobles amenitzant les festes populars se'ls oferia un plat amb fruites seques o dessecades variades, acompanyades d'una mica de vi moscatell: eren les postres de músic.  

Postres de músic (font: http://www.gastroteca.cat/ca/fitxa-receptes/postres_de_music/)

Mot del dia: MUSLI

Avui proposem un mot de l'àmbit alimentari: musli. Es tracta d'una paraula que encara no recull el DIEC, però sí el GDLC i el Termcat. El defineixen com un 'Aliment compost per cereals, fruita seca, mel i altres ingredients, que se sol menjar barrejat amb llet o iogurt'.  Prové de l'alemany Birchermüesli, literalment 'farinetes de Bircher', i és d'origen suís: el va crear el metge Maximilian Bircher-Benner cap al 1900 per als seus pacients hospitalitzats, inspirat en el sopar d'un pastor en una de les seves excursions als Alps amb la seva esposa. 
El musli original només contenia flocs de civada (o avena), llet, suc de llimona i poma ratllada, però ara s'hi solen posar molts altres ingredients.
Cal parar atenció amb la forma adaptada en català: musli, no muesli (com se sol dir en castellà, per bé que el DRAE no el recull encara). En alemany estàndard també es diu müsli, però a Suïssa es diu müesli. 

Foto: musli amb civada, plàtans i fruites dessecades, extreta de http://ca.wikipedia.org/wiki/Musli

Mot del dia: POLO

Ara que sembla ja s'estabilitza la calor, un mot propi d'aquest temps: polo. La paraula serveix tant per referir-se a un gelat de pal com a un tipus de samarreta, tot i que, curiosament, el DIEC no recull cap dels dos significats (només el defineix com un esport practicat a cavall). El GDLC, en canvi, sí que els inclou.

Pel que fa al gelat, el diccionari el defineix com un 'gelat de pal elaborat amb aigua gelada amb essència de fruita'. Es tracta d'un nom derivat d'una marca registrada. 

I quant a la peça de roba, el diccionari el defineix com la 'samarreta de punt, amb mànigues o mitges mànigues i amb coll camiser que, a vegades, es pot tancar amb cremallera o amb dos o tres botons'. L'origen del mot està relacionat amb l'esport, ja que els jugadors de polo porten aquesta camisa. El nom prové de l'anglès, que alhora el va prendre del tibetà phol, 'pilota'.

Tant en un cas com en l'altre, cal evitar sempre el vulgarisme *pol.

Polos per jugar a polo (imatge extreta de http://malaysian-americandelivery.blogspot.com.es/2010/12/hackett-gb-sash-multi-short-sleeve-polo.html)

Mot del dia: IOGURT

Arran d'una nova normativa sobre la data de caducitat d'aquest producte, avui proposem el mot iogurt. Es tracta d'un aliment de consistència cremosa i de gust agre, preparat amb llet fermentada, originari dels Balcans. El nom prové del turc yoğurt (pronunciat "iourt"), amb el mateix significat, i ha derivat amb formes diferents a les diverses llengües (yogur, yogurt, yoghurt, yoghourt...). En català, però, només s'admet iogurt: com que nosaltres no tenim y en posició aïllada, ho hem d'escriure amb i. No us deixeu tampoc la t final i eviteu el vulgarisme *llegurt.
De la mateixa família tenim el mot iogurtera, que és un aparell per a l'elaboració casolana de iogurts.

Diverses varietats de iogurt de La Fageda (http://www.fageda.com/varietats-de-iogurt)

Mot del dia: MONA

Avui, Dilluns de Pasqua, és obligat parlar del mot mona, el pastís amb un o més ous durs, o bé amb figures de xocolata, que els padrins solen regalar als fillols. Com diu la definició, el dolç adopta diverses formes arreu del territori: l'original, tal com la defineix el DCVB, és una coca rodona i caramulluda que porta un ou dur, tot i que amb el temps ha anat evolucionant. Algunes mones fetes amb ous de xocolata han derivat fins a  adoptar formes variades fetes a partir d'aquest ingredient, sobretot a Catalunya; en altres llocs, com al País Valencià, les coques adopten formes d'animals diversos com llangardaixos, tortugues, etc. Hi ha llocs en què aquestes coques es poden trobar la resta de l'any, amb diferents noms: tonya, panou, pa socarrat, pa cremat...
Un dels costums més típics al País Valencià és el d'anar a berenar la mona (o a reballar la mona, com diuen en alguns llocs) amb les colles d'amics, acompanyada de l'ou dur i d'una llonganissa de Pasqua. Podeu trobar aquest costum i d'altres més a l'entrada corresponent del DCVB.
El mot deriva, segurament, del llatí munda, 'panera adornada i plena d'objectes', per bé que també hi ha qui afirma que prové de l'àrab munna, 'provisions de boca'.     
Si encara no heu menjat la mona, que us faci bon profit!

Diverses mones de Pasqua (foto extreta de http://cuinadiari.blogspot.com.es/2012/04/mona-de-pasqua-valenciana.html)

Mot del dia: BUNYOL

A València, les Falles són a tocar i l'olor dels bunyols (entre d'altres aromes) impregna tots els carrers, per això hem considerat oportú parlar-ne. El mot deriva de bony (d'origen incert) i fa referència a la 'massa de forma més o menys rodona, feta de pasta de farina ben batuda a la qual poden incorporar-se altres substàncies reduïdes a pasta, com bacallà, cervell, patates, etc., i fregida amb oli o llard.' (DIEC). Per Falles, els més típics són els de carabassa, tot i que també se'n fa de figa o sense cap farciment. Són una delícia!

En aquest blog en podeu llegir la recepta: http://xn--puol-1oa.es/index.php/ca/la-nostra-cuina/101-platos-tipicos/12458-la-nostra-cuina-5-bunyols-de-carabassa

I també aquí, d'on hem tret la foto: http://lacuinadecasa.blogspot.com.es/2007/03/bunyols-de-carbassa.html

Mot del dia: LLARD

Avui, Dijous Gras, és bon dia per parlar de llard, un mot que genera diversos derivats  i que, a més, s'expressa amb formes diferents arreu del territori.

Comencem per la definició: llard és, DIEC en mà, el "greix tret per fusió del sagí del porc". El sagí és el greix cru del porc, que es pot salar i assecar per obtenir la cansalada, o bé tractar-lo a altes temperatures per obtenir-ne el greix premsat, el llard. Durant aquest procés, a més del llard s'obtenen altres restes, com ara pells, teixit conjuntiu i restes de múscul, que queden rostides i que conformen els llardons, un aperitiu popular i la base per a la coca de llardons que se sol menjar aquests dies. Els llardons reben altres noms com greixelló, greixó, greixolí, llardufa o rostilló.

El mot llardó, òbviament, deriva de llard, que ens ha arribat directament del llatí. A partir de la mateix arrel hem creat també l'adjectiu llarder, que s'aplica al mateix Dijous Gras (o Dijous Llarder). 

Al País Valencià i a les Balears, però, no es fa servir el mot llard: a les comarques valencianes se'n diu sagí (que canvia de significat), mentre que a les illes utilitzen la forma saïm, a partir del qual s'han creat les cèlebres ensaïmades (que no *ensiamades), ja que el saïm (o llard) és la base principal de la recepta. En aquests dos territoris, per referir-se al greix cru del porc, en diuen cansalada.

Llardons de porc (foto: http://www.gastroteca.cat/ca/fitxa-productes/llardons_de_porc/)

Mot del dia: ÀPAT

Avui proposem la paraula àpat, un mot no gaire antic (1803, segons el GDLC) però força implantat en la nostra llengua estàndard: es tracta, segons el DIEC, de 'cadascuna de les menjades d'una certa consistència que hom fa diàriament a hores fixades' (més avall parlarem dels cinc àpats principals). El mot menjada (entès com l'acció de menjar) s'ha triat sovint com a sinònim alternatiu en aquelles parles en que el mot àpat no té tradició o no es coneix, per bé que menjada sona més asèptic i en realitat tampoc té molt d'ús en la parla quotidiana. 
L'origen de la paraula àpat és incert i el DCVB en dóna tres possibles alternatives de diferents lingüistes: del llatí appastu ('acció de péixer'), del grec agape (que en català té un significat semblant) o, fins i tot, del provençal apatià ('assaciar').
Actualment solem fer cinc o sis tipus d'àpats. Aquestes són les denominacions estàndard:
- Desdejuni: Primer àpat del dia, després de llevar-se. Es tracta d'un mot no gaire estès en el català central, però molt usat en valencià. Significa 'deixar d'estar en dejú'.
- Esmorzar: Àpat lleuger que es fa durant el matí. En català central també serveix per a indicar el primer àpat del dia. El signficat original és, precisament, 'fer un mos'.
- Dinar: Àpat del migdia, considerat el principal. Es coneix així en tot l'àmbit lingüístic. En origen, però, significava fer el primer àpat del dia, com ho mostren els exemples que trobem en la literatura medieval i també la seva etimologia: el verb prové de l'antic disnar-se ('desdejunar-se').
- Berenar: Àpat lleuger que es fa a la tarda. Tanmateix, en algun dialecte, com ara el balear, té el significat d'esmorzar o desdejuni. A partir d'aquest mot també tenim el berenar sopar, que és un àpat que es fa entre aquests dos.  
- Sopar: Àpat del vespre. És curiosa l'etimologia, perquè prové de sopa; i és que, en efecte, és un plat típic d'aquest àpat. 
- Ressopó: Àpat que es fa de nit, abans d'anar a dormir. El sol fer qui sopa molt aviat o qui triga molt a anar al llit. El significat, tal com diu la mateixa paraula, és 'tornar a sopar'.

Un altre dia parlarem d'altres mots relacionats amb els àpats, ja que la nostra llengua és molt rica en aquest sentit: xeflis, tiberi, festí, convit...

(Imatge extreta de http://plaersdeboca.blogspot.com.es/2011/05/dinar-daniversari-1-aperitiu-de-bacalla.html)

Tema de la setmana: xarcuteria

Al Mot del dia, aquesta setmana hem parlat de mots relacionats amb la xarcuteria. En concret, les paraules han sigut aquestes:

- Cansalada: Gras del porc, comprès entre la pell i la carn, el qual, salat, es guarda per a tirar a l’olla i altres guisats. La cansalada del ventre o del coll del porc que presenta vies de carn s'anomena cansalada viada o ventresca. Cal evitar el barbarisme *panxeta. D'altra banda, la cansalada viada fumada també es pot anomenar bacó (terme que, tradicionalment, ha sigut sinònim de cansalada). En aquest sentit, cal desterrar el barbarisme *beicon.

A les Illes Balears, la cansalada s'anomena xulla, paraula que en altres territoris remet a la costella de be.

(Enllaç: 

http://goo.gl/1hcVF)

- Pernil: Cuixa d’un animal, especialment del porc. En són sinònims els mots cuixot i pernill. De pernil n'hi ha dos tipus, bàsicament: el pernil de porc, desossat, assaonat i cuit, anomenat pernil dolç, pernil de York o pernil cuit; i el pernil salat per a ésser conservat, anomenat pernil salat, pernil del país, pernil serrà o pernil curat. Cal evitar el vulgarisme *pernil serrat. 

(Enllaç: http://goo.gl/1hcVF)

- Manxego: Formatge de llet d’ovella originari de la Manxa (formatge manxego). Aquest és el mot precís per a referir-se a aquesta varietat de formatge, per tant és incorrecte dir *formatge manxec.

(Enllaç: http://goo.gl/P2SXb)

- Llonganissa: Tros de budell llarg i prim ple de carn de porc picada i adobada. Cal evitar el vulgarisme *llangonissa. El món de les llonganisses, les salsitxes i les botifarres és ben complicat: allà on un parlant diu llonganissa (la seca), en un altre lloc en diuen salsitxa. I a l'inrevés passa el mateix: la salsitxa pot ser crua (i que cal fregir) o bé seca i consumir-se crua.

Aquest article, des d'un punt de vista humorístic, mostra aquest desgavell: atotallengua.wordpress.com/2012/10/22/colorbotifarra/.

(Enllaç: http://goo.gl/SbzS3)

- Vianda freda: Vianda que, un cop rostida o cuita, es menja freda. També es pot dir vianda mixta, embotit, companatge, producte de xarcuteria... Convé utilitzar qualsevol d'aquestes formes per a evitar el barbarisme *fiambre.

En aquest article d'aquest mateix bloc s'explica més clarament: www.materiadellengua.cat/2012/06/de-viandes-fredes-i-mixtes.html.

(Enllaç: http://goo.gl/rZr5u)

- 

Tema de la setmana: begudes

Durant aquesta setmana, al Mot del dia hem tractat el camp de les begudes, un tema no apte per a menors però que també dóna molt de joc per a parlar-ne. Els mots que hem proposat i comentat són:

Mitjana: Ampolla de cervesa que conté aproximadament un terç de litre. Per a l'ampolla que conté 20-25 cl, el GDLC i el Termcat proposen quinto, mot que no recull el DIEC amb aquest significat.

Les dues paraules són vàlides per a substituir els barbarismes *terç (o *tercio) i *botellí.
En relació amb les mesures de cervesa, el DIEC també admet la paraula canya: 'Mesura de cervesa'.

(Enllaç: 

http://goo.gl/f3t2h)

Xopet: Traguet d'una beguda alcohòlica, especialment licor, servida en un gotet. La recullen el GDLC i el Termcat; el DIEC, en canvi, no.

Té diversos sinònims: didalet, gotet (Diccionari Castellà-Català d'Enciclopèdia i Diccionari del català col·loquial); colpet (forma viva al País Valencià i proposada per la Wikipèdia); glopet, copí (Diccionari de barbarismes d'Ed. 62)...
Cal evitar el barbarisme *txupito (o *xupito).

(Enllaç: http://goo.gl/OR9L)

Cubalibre: Beguda alcohòlica composta per una barreja d'una altra beguda alcohòlica, generalment rom, i una beguda refrescant, generalment cola. Aquesta és la definició del Termcat; el GDLC, en canvi, en fa una de més restrictiva ('rom o ginebra amb cola'), mentre que el DIEC ni tan sols el recull. La forma correcta d'escriure-ho és tot junt.

Un altre sinònim és el castellanisme cubata (només recollit pel Termcat). També en podríem dir combinat o còctel, encara que aquests tenen un significat més ampli perquè porten altres combinacions de begudes.

(Enllaç: http://goo.gl/gk9at)

Cigaló: Beguda calenta a base de cafè i licor, especialment conyac o anís. També és la 'copeta d’aiguardent, de rom o d’un altre licor que hom entra a beure en una taverna, en un bar o en una cantina'. 

Per a la primera accepció (la més estesa), també se'n pot dir rebentat, perfumat, cremat, cafè licor... Cal evitar el barbarisme *carajillo.Sobre aquest mot, recomanem la lectura d'aquest article molt interessant, sobre l'origen de la beguda i dels seus noms: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/142577

(Enllaç: http://goo.gl/3Tgz1)

Orujo: 

Aiguardent de brisa elaborat segons el mètode tradicional de diverses zones d'Espanya, especialment de Galícia. Aquesta definició és la que donen GDLC i Termcat; el DIEC no recull el terme).

Es tracta d'un castellanisme que s'ha de pronunciar, segons ésAdir, a la manera castellana.

Com a curiositat, la Wikipedia l'anomena oruxo, i hi ha parlants que en diuen *orull.
El mot orujo només és correcte per a expressar la beguda; per a anomenar l'oli fet a base de pinyolada, cal dir oli de pinyolada o oli de sansa.

(Enllaç: http://goo.gl/q92Jc) 

Sobre el nom (o el món) de les botifarres i les llonganisses

El bloc A tota llengua ha publicat un article molt interessant (alhora que divertit) que ajuda a treure l'entrellat del complicat món de les botifarres i les llonganisses: cada parla té la seva forma d'anomenar-les, i sovint una mateixa denominació designa productes diferents en punts distints i distants de l'àmbit lingüístic. Per això recomanem la lectura de l'article, que guardarem també com a article de referència per a saber com cal anomenar en cada lloc l'embotit a què ens referim.

L'enllaç és el següent: http://atotallengua.wordpress.com/2012/10/22/colorbotifarra/

El tema de la setmana: els aperitius

El Mot del Dia i aquest bloc s'han agermanat per oferir cada setmana cinc mots relacionats amb un camp temàtic concret. Aquesta setmana el tema són els APERITIUS, i els mots de què s'ha parlat han estat els següents:
- Snack: Aliment, sovint de fabricació industrial i envasat en porcions individuals, concebut per a ser consumit entre àpats (Termcat). Altres sinònims són "aperitiu", "pica-pica", "picadeta", "vermut"... Es poden utilitzar aquest mots per a evitar el barbarisme *tentempié.
- Crispeta: Gra de blat de moro obert en forma de flor per efecte de la cocció. Altres formes sinònimes són "rosa", "bufa", "borla" o "mongeta". La forma *palometa és un barbarisme que s'ha d'evitar.
- Xips: Rodanxes molt primes de patata, fregides, que hom ven en paquets i que es mengen fredes (GDLC). També se'n pot dir "patates fregides" o "papes", la forma col·loquial valenciana que no recull cap diccionari.
- Anelles de ceba: Anelles de ceba arrebossades i fregides. Cal evitar el barbarisme *aros de ceba.
- Festuc: Fruita en drupa del festuc, gros com una ametlla i de color rogenc. La forma "pistatxo" és sinònima, i les dues són igual de correctes. La denominació "festuc" prové de l'àrab 'fustaq' (s. XIV), mentre que 'pistatxo' prové de l'italià 'pistacchio' (s. XIX). Les dues, però, provenen de la mateixa arrel, la forma grega 'pistákion'.

El camp dels aperitius és molt gran i conté altres mots que no s'han comentat, com ara les cotnes (de porc o de blat), els cuquets o ganxets, les pipes de gira-sol, totes les fruites seques, etc.
Quins aperitius us agrada menjar a vosaltres?

De viandes fredes i mixtes

Diu el diccionari que vianda és, simplement, "menjar"; és a dir, un simple sinònim. A partir d'aquest mot, el Termcat ja fa temps que ha decidit utilitzar-lo per a referir-se als productes carnis elaborats, fets amb carn de porc i altres espècies, que es mengen freds: viandes fredes i viandes mixtes. Amb tot, si busquem aquests termes en el Cercaterm trobarem aquesta nota:

"Convé no confondre els termes vianda mixta i vianda freda. Tot i que ambdues es comercialitzen com a embotits i en castellà es designen amb la mateixa denominació, fiambre, la vianda mixta freda fa referència al producte carni que incorpora fècula en la seva composició, mentre que la vianda freda és la vianda que, un cop rostida o cuita, es menja freda."

De manera que sembla que la vianda freda és una peça natural, que no porta fècula com a additiu, mentre que la vianda mixta és un producte més elaborat. Però no queda del tot clar quins productes s'encabeixen en cada categoria.

Aquest és un producte que ha generat problemes per a denominar-lo: sovint s'anomena embotit, però aquesta és una denominació molt específica que no inclou productes com el pernil.  En altres llocs s'anomena companatge, ja que es tracta d'un menjar que se sol acompanyar de pa, però el mot companatge té en realitat un sentit més ampli. Una altra denominació és producte de xarcuteria, però se sol limitar a un àmbit més comercial i menys general.

Deixem a gust del consumidor, doncs, fer servir qualsevol d'aquests termes per referir-se al tipus de viandes esmentats.

Sobre els fruits i les fruites seques

La paraula fruit fa referència a l'òrgan d'una planta que conté les llavors. Quan aquest fruit és comestible, s'anomena fruita. I la fruita pot ser fresca (pomes, plàtans, peres...), seca (ametlles, avellanes, castanyes), dessecada (orellanes, prunes seques, panses...), confitada...
Per tant, és més adequat dir fruita seca o fruites seques que no fruits secs, ja que amb el femení expressem que aquest fruit és comestible.
Els dos diccionaris catalans de referència són ben clars en aquest sentit:

- DIEC: Fruita 1 f. [LC] [HO] Fruit comestible. Menjar fruita. Fruites seques. Fruita confitada. (http://dlc.iec.cat/results.asp?txtEntrada=fruita&operEntrada=0)

- GDLC: 4 fruita seca Fruits comestibles d'alguns arbres o plantes, normalment envoltats d'una closca dura, sense polpa i amb un baix contingut en aigua, cosa que en permet una llarga conservació, com les ametlles, les avellanes, les nous, les castanyes i els pinyons. (http://www.diccionari.cat/lexicx.jsp?GECART=0067385)

Sobre l'ús del singular o el plural, és indiferent, ja que sovint s'utilitza el singular per a generalitzar.   

Entrecot amb rocafort

Quan anomenem una recepta, només podem utilitzar la forma "al" o "a la" quan volem indicar la manera de preparar-la: "Pollastre al forn", "Llobarro a la papillota", "Conill a la cassola", "Ous a la flamenca", "Cloïsses a la marinera", "Espaguetis a la bolonyesa"...

Però si, per contra, en el nom de la recepta volem destacar-ne un ingredient, hem de fer servir la preposició "amb": "Pollastre amb cervesa" (no *a la cervesa), "Amanida de carxofes amb vinagreta" (no *a la vinagreta), "Entrecot amb pebre" o "amb rocafort" (no *al pebre ni *al rocafort), "Gelat amb whisky" (no *al whisky)...